Comentari 5. Desenvolupament i llibertat.

La llibertat individual com un compromís social.
L’autor deixa molt clar des de bon principi que ell no creu en Déu, però que tots aquells que hi creguin ens podrien aclarir una miqueta més perquè hi ha tantes desigualtats en aquest món. Com que no es pot, deixa molt clar que els únics responsables som els individus, que no gaudim o deixem gaudir de les mateixes llibertats.
Aquesta interdependència de la llibertat i la responsabilitat fa que cada un pensi en ell mateix, fet que encaixa molt bé en la societat en la que vivim. També ens demostra que qui no gaudeix d’aquesta llibertat no podrà ser tan responsable, ja que qui no té la llibertat d’accedir al coneixement després no pot ser responsable dels seus actes, no pot tenir la responsabilitat individual.
Si a més hi afegim la justícia ja ens podem trobar que en primer lloc la primacia de les llibertats fonamentals per aconseguir el que cada un, individualment, volem. No oblidant el progrés tècnic, ni el PNB, que també estan relacionats a la força, però no són el més rellevant. En segon lloc, l’autor ens diu que, hi ha dos components que en moments van units i que en altres no passa així: l’aspecte de les oportunitats ( oportunitats que té cada individu d’arribar als resultats esperats) i l’aspecte dels processos ( on no només interessa els resultats, sinó tot el procés). Uns altres components són l’eficiència i l’equitat, com les qüestions agregades i les distributives, totes elles per valorar els problemes de desenvolupament. En tercer lloc, trobem les desigualtats extremes de sexe, raça o classe, que injustament també fan palès les desigualtats en el desenvolupament econòmic i social. I, per últim, un enfocament de la justícia i el desenvolupament que es centra en el propi individu, al seu criteri per utilitzar les seves capacitats que al final també depenen de la naturalesa de les institucions socials ( Estat), així com a l’augment del paper de la dona en la societat o per part Estat l’obligació que té de crear nous llocs de treball.
Quan es qüestiona per què és important aquesta llibertat, ens enrecordem que des de fa molts anys Smith i Marx, ja ens parlaven en les seves teories del canvi econòmic i social centrant-se en les llibertats de l’individu i en les seves motivacions.
L’autor, també, ens convida a analitzar la relació que hi ha entre la teoria del capital humà i la capacitat humana, on diu que la primera es fixa més en la producció i la segona en la capacitat de les llibertats fonamentals dels individus per viure la vida i en les raons que tenen per valorarr-la.
Ja per acabar, l’autor es refereix al desenvolupament vist com un procés d’expansió de les llibertats fonamentals que tenim tots els individus per ser responsables de nosaltres mateixos i dels demés per poder-ho relacionar amb els efectes econòmics i socials que es produeixen arran de les desigualtats o diferències.

"el crash del 2010"...Santiago Niño de Becerra.

Avui, com cada matí abans d'anar a treballar, he posat la tv i he escoltat que l'entrevista del dia es faria a un senyor anomenat Santiago Niño de Becerra. Un catedràtic en Economia de la Ramón LLull, que l'any 2006 ja va predir que al 2010 hi hauria una forta crisi mundial. He buscat informació sobre ell i he trobat un blog molt interessant, us penjo el link, per qui com jo vulgui saber alguna coseta més sobre el que ens depara el futur, ja que ell encara preveu el pitjor.

Quan s'acabarà això???Com s'acabarà?i ara què amb Dubai, el país de luxe que molts bancs europeus confiaven en ell???ai, ai, ai!!!

Fes clic aquí per seguir el link...

Comentari 4..més educació i més economia!

És suficient l’educació??segons Levin i Kelley l’educació, la formación d’una persona al llarg de la vida és molt important però no detterminant, ja que no per més estudis que tinguis seràs la persona més competent a l’hora d’entar al mercat laboral. T’ajudarà, evidentment, però necesites certs factors complementaris per poder ser competent en tots sentits.
Avui més que mai els que som mestres exercim la tasca de fer competents als nostres alumnes/as, no???Segons les competències bàsiques tots els nens i totes les nenes al finalitzar la formació obligatòria han de ser competents en...les competències comunicatives, competències metodològiques ( matemàtiques, tractament de la informació...), competències personals ( d’autonomia i iniciativa) i competències específiques centrades en conviure i habitar el món.
Tot això els mestres ho hem de trballar des de l’escola, des de treball cooperatiu, entre tots i totes, aquell treball en el que tots i totes som partíceps, peren decicions i tirem la feina i els aprenentatges endavant.
Els dos autors venen a dir el mateix que amb les competències ( factors complementaris), és a dir, que l’educació ha de servir per complementar el fet de ser més crítics alhora d’anar a votar, decidir i pensar, per donar igualtat d’oportunitats... però ho reflecteixen als anys 80 als EUA on l’educació es veia com el “kit” per tirar el país endavant, deien que si tenien més educació s’igualarien a altres països europeus o al Japó i que farien que el seu fos molt més fort. Ells demostren com una empresa japonesa instal·lada als EuA és més productiva perquè aprofita més el que té, és a dir, dóna molta més confiança als treballadors, ells no treballen en cadena, sinó que treballen en equip, tots decideixen coses, treballen just en el temps, tots reben formació i el resultat final surt entre tots, no perquè cada un hagi participat en una petita part d’un procés en cadena, sinó perquè tots/es han participat en tot ell.
Pel que fa al segon text, el d’en Navarro, “ La mal enomenada reforma del “xec escolar” a Suècia, ens convida a fer una visita a les reformes educatives i les lleis educatives de Suècia versus la que ens volien col·lar a nosaltres quan Artur Mas es va pesentar a la presidència de la Generalitat al 2006.
Navarro, fa un repàs de com han sigut les reformes educatives des de finals dels 80’ a Suècia. Es veu clarament que a Suècia aposten per l’educació, per la bona educació, per la qualitat d’aquesta, però com a tot arreu, això depén de qui governi. Quan el govern va canviar de color a Suècia, aquests decideixen descentralitzar el poder de l’educació i el cedeixen a cada municipi. El Govern donava recursos però no deia en què se’ls havien de gastar, això impulsa que les escoles privades agafin pes, a més s’inventen el dret a l’el·lecció d’escoles per part dels pares per poder estalviar-se pressupost en educació. Donen als pares drets d’escollir l’escola a la qual volen portar al seu fill i diuen que l’Ajuntament ho financia, però no els hi donen en mà sinó que es donava a cada escola en funció dels alumnes que tenia. Per tant comença la competitivitat per fer que més alumnes/as vagin a la meva escola, fet que no s’havia produït mai abans. A més, aquesta privatització també fomenta que qui acabi escollin escola no siguin els pares sinó les pròpies escoles, llavors, on està el dret?? Per sort el fet de fer-la de cada municipi, fa que municipis que són governats per partits socialdemócrates vagin fent canvis progressius, per tal de tornar l’educació al seu lloc. No permeten que les escoles privades puguin escollir qui va a les seves escoles,tornen a fomentar l’igualtat d’oportunitats i l’educació de qualitat a tot arreu.
Tots aquests fets fan inviables qualsevol tipus de reforma semblant al nostre país, on l’educació privada és d’un 38% vers la de Suècia que només en té un 7% ( dades fins al 2003), on la variabilitat de la qualitat de l’educació és tan reduïda a Suècia i tan gran a Catalunya ( fins i tot, diu Navarro, el pitjor de Catalunya és molt pitjor que el pijor de Suècia),on el concepte de beca i d’educació per a tothom es remet a una juda i només per alguns ( i, encara gràcies)...per tots aquests motius i molts més era impossible poder impulsar una reforma, encara que fos mínima, com la de Suècia, ja que nosaltres estem a anys llum i més que ho esterem si no donem estavilitat a cap reforma educativa, ja que com ja sabem canviem tant de llei com de partit polític...penós!!!

Comentari 3...Smith i Blaug!!!

En primer lloc parlaré sobre Smith i la seva obra magna " La riquesa de les nacions". Smih presenta aquest llibre per demostrar les grans desigulatats que hi havien en el treball tant en la qualificació de la gent, com en els seus salaris per diferents feines, les qualificades i les ordinàries i dins de les darreres: les més especialitzades i les comunes. Les diferències que es feien políticament a tot Europa i les que, per tant, feien totes les empreses que volien treure'n el màxim profit.

A més, Smith veu la intruducció de la tecnologia com a positiva però considera que el més important no és el capital físic sinó el capital humà , les persones . Ell deia que s'hauria d'invertir en l'educació dels treballadors ja sigués un mateix o la pròpia empresa per després donar més beneficis a les empreses.

Per entendre tot això ens hem de posar en context i és que Smith va viure la primera revolució industrial de ple, és a dir, el canvi de la vida sense tecnologia i més de camp a les citutats industrialitzades. És més, ell anava més enllà i veia la bona industrialització, on el més important era la producció, la manera de produir i aquesta era per tasques, per especialitzacions.

Castells en el seu llibre també fa referència a la primera revolució industrial i ho fa dient que aquesta va comptar amb l'ús de la informació , aplicant i desenvolupant el coneixement ja existent i no és fins mil anys més tard on la importància recau en el coneixement científic. jo entenc aquí el que ja mencionava Smith en la primera, pot ser??o no té res a veure?

En segon lloc la lectura de Blaug ens convida a fer una volta per la crisis de l'escola, és a dir, a anar fins els anys 70' i veure com totes les polítiques d'economia de l'educació es quedaven en res. Ja que segons aquesta lectura l'educació si que serveix però no és suficient, és a dir que apart de veure el teu currículum, la teva credencial a l'hora de trobar o buscar feina es tindran en compte molts altres factors. Blaug en aquesta lectura ens vol fer veure com la teoria del capital humà de Becker al 1930 no ho era tot. Becker deia que els estats si volien més desenvolupament en els seus països havien d'invertir en l'educació, que això els faria ser més forts. Però uns anys més tard es va veure com amb això no n'hi havia prou.

Primerament es tindrà en compte la socialització, és a dir, allà on t'hagis educat sortiràs amb un futur encarrilat cap als estudis o cap a la classe obrera. Això ho podem veure amb la segregació encara ara que es fan a les escoles, on segons els teus atributs, les tves qualificacions t'encaren cap a la formació professional o cap a batxillerat, és molt trist que avui per avui passin fets com aquests però casa nostra n'és un clar exemple, això Blaug també ho anomena hipòtesi de selecció. Que tant es fa a les escoles, en un primer moment, com després a les feines, que el primer que miren és el títol i un cop dins les habilitats.

En segon lloc ens assenyala les promocions en el mercat laboral intern, és a dir el fet que a les empreses els surt molt més rentable promocionar a algú de l'empresa que ja coneixen i no a una persona de fora, ja que el procés de selecció seria molt més car.

En tercer lloc, ens parla de la pròpia segmentació que es fa en els mercats laborals, és a dir la diferenciació depenent de quin nom tinguis o d'on vinguis. El que ja es fa a les escoles. a més també ens parla de les formacions que fan les empreses que aposten per una més específica en comptes de més general, ja que les específiques dificultaran la teva marxa i la general podries aplicar el coneixement en qualsevol altra empresa.

En quart lloc, parla del contracte laboral incomplet, l'anomena així ja que diu que en aquest només si negocien les hores que treballaràs i el que cobraràs, però mai hi surten totes les exigències que et vindran al darrere d'aquest.

Ja per acabar, Blaug, ens recalca que si observem bé tots aquests factors o paràmatres ja ens podem donar per contestats a l'hora de preguntar-nos si l'educació per si sola ens farà ser més productius i més ben pagats. A part de l'educació, que és molt important, ja hem vist que hi intervenen molts d'altres factors.

Aquesta lectura ha sigut molt densa i complicada, va anar molt bé comentar-la a classe absns de fer el comentari.

Comentari 2...La universitat és una fàbrica d'aturats??

La lectura que hem fet en aquest segon comentari ha anat dirigida totalmente a les últimes sessions de classe.

Els dos autors que vam comentar en la diapositiva nº12 són els mateixos que ara hem llegit, per tant podem dir que la visió que tenen a l’any 1979 des d’una perspectiva burgesa és que la universitat era una fàbrica d’aturats perquè hi accedia molta gent i no tots/es aquesteres, que hi accedien la finalitzaven amb éxit.

Ells donen un ventall de suggerències per l’acció, fan un anàlisi de les conclusions i una profundització en el tema.

Com a suggerències per a l’acció ens diuen que s’ha d’actuar sobre l’oferta i reorganitzar el el sistema ja que les universitats comences a masificar-se però només en carreres més curtes i més pràctiques, deixant de banda les carreres que són més llargues i més teòriques. Proposen que es faci la selectivitat en certes carreres i que s’augmenti unes 10 vegades la matrícula. És a dir, elitizar la universitat, no???Per tal que només hi accedeixin les classes més benestants.
Per un altre costat també suggereixen que l’oferta pública i la privada dins el món laboral hi puguin accedir més nois i noies amb estudis, que ampliin la seva oferta. Segons ells l’oferta pública hauria d’acullir molta més gent de medicina, educació, serveis, cultura i investigació cintífica. I, el privat l’hauria d’incentivar el públic perquè recaptéssin a aquests estudiants acabats de sortir, quina barra, no?Una mica és el que passa avui per avui, que tothom ens pensem que el sector públic ens pot fer sortir d’aquesta crisi i no és així, ja que ells tampoc tenen res si nosaltres no tenim, així que clar que a d’ajudar però no a totes les empreses d’igual manera, no???

En segon lloc treuen les conclusions pertinents al fet que la universitat estigui tan massificada i pugui arribar a esdevenir una fàbrica d’aturats. Diuen que en gran part l’augment de places a la universitat és per les dones que ara hi accedeixen i, a més, l’accés encara a carreres com Arquitectura és més nombrós que no pas als estudis més humanístics. Afirmen, però que al 1973 si que hi ha un boom de les carreres més de lletres, per què??? A què és degut???

Amb tot, asseguren que les dones eren més constants en els estudis i les que no acaben era perquè havien d’anar a atendre les “labores”, així com els homes de classe obrera que abandonaven perquè no s’ho podien pagar.

Finalment, també exposen que la població activa, aquelles persones que bé treballen o bé poden accedir al mercat laboral, augmenta en les dones amb estudis. I que la gran majoria accedeixen al funcionariat des de les carreres de salut i educació, en canvi, les enginyeries ja quedaven llavors com una assignatura pendent a Espanya. L’atur augmenta i molt en els sectors dels serveis i la contsrucció i no tant en feines que es necessitava un cert nivell d’estudis.

Llavors, quin incovenient veien a la universitat?? Ja es va veure llavors que els estudis o l’estudiar era una inversió a llarg termini, un cost d’oportunitat, ja que deixes de guanyar ara el que després pots arribar a doblar o, simplement, recuperar. A més, ja es veia, intueixo que la gent qualificada era molt necessitada per poder tirar endavant el país, per sortir del sector serveis al que sempre s’ha dedicat Espanya, sobretot amb el turisme, que ja ha anat bé, però que quan arriba una crisi és molt perjudicial. No sé si m’explico, molts economistes es queixen que Espanya li costarà molt sortir de la crisi actual perquè la nostra indústria més forta està dedicada i enfocafa al sector serveis i ara fa falta gent per innovar i sobretot amb estudis i qualificada per aquestes feines, però això no és molt similar al què va passar al 73’??Per què hem hagut d’esperar a tornar-nos a caure? No es podia haver arreglat llavors?? I ara, estem buscant les mesures pertinets per què no tornem a carure en el mateix parany??

Bufff, masses dubtes m’ha generat aquesta lectura...

Per cert, sé que no és excusa però no he sabut relacionar aquest comentari amb el llibre que estic llegint, ja que amb Castells estic en el fantàstic món de la revolució industrial i tota la revolució d’aquell moment i crec q no s’adiu gaire amb tota aquesta parrafada...Espero en el proper poder fer una relació molt més a tres bandes.

"Windows 7"

El Nou llançament de Microsoft fa més explícit el que expliquem i parlem cada dia a classe. El nou "Windows 7"està ja a la venta amb totes les noves prestacions.

Un revolucionari a la cuina, increible, volen fer entar un ordinador tàctil a la cuina, quantes vegades s'haurà de netejar la pantalla???i què volen vendre amb això?? a les dones, potser??? A més, per molt bé que estigui aquest nou programa molts experts en el terreny de la informàtica asseguren que és una copiada d'Apple...

Innovació si, però en temps de crisi tot és estratègia de mercat???

Per més informació us penjo la notícia aquí...

Primer comentari relacional: "Tasca difícil".

Des del primer dia de classe que ens vàrem començar a endinsar en el món de l’economia. Però no tota classe d’economia, sinó aquella que repercuteix diàriament en les nostres vides, aquella que podem veure reflectida en el dia a dia. Aquest fet ens ha conduit a debatre dia a dia, notícies que escoltàvem a la ràdio, que llegíem als diaris o que simplement ens preocupaven, com l’Euribor de les nostres hipoteques o les noves polítiques sobre els impostos.

Treballant en aquestes polítiques hem entrat en la màquina del temps i hem pogut comprovar que aquestes no són tan noves com creiem. la primera relació que n'he extret de la classe, el dossier i del llibre que estic llegint de Manel Castells “ La era de la informació, Vol. I” és la crisi que es va patir quan Afganistan va tancar l’aixeta del petroli a la dècada dels 70’. En aquells moments va haver-hi una forta pujada dels preus del petroli i, per tant, una forta amenaça d’inflació constant de tots els preus en general. S’havien de prendre mesures i realitzar una reforma d’estructuració de la economia. Aquestes van passar per globalitzar els mercats, enfundar la lògica capitalista ( treure els màxims beneficis del treball i el capital), intensificar la productivitat ( just in time, produir només allò que es demana en el moment en què es demana) i un recolzament Estatal per augmentar la productivitat i fer més competents les economies nacionals.

Un altre fet relacional entre les tres fonts de documentació i coneixement és el naixement d’internet , la societat en xarxa i la societat d’informació:

En primer lloc, els inicis d’internet, com ja vam parlar a classe van ser purament militars, volien una línia que ningú pogués interceptar i per això no en podia haver només una sinó moltes. Aquestes xarxes de relació, que no es van veure prou eficients pel departament de defensa, han sigut avui en dia l’element clau de la revolta estructuracional. M’explico: a partir de totes aquestes vies el coneixement s’ha fet extensible a tothom i això ha provocat la revolució en els mercats globals, en la investigació, en el coneixement, en els descobriments, això és la nova societat de la informació on tots obtenim el coneixement connectats en xarxa. Finlàndia va veure aquesta revolució en els mercats com a una aposta segura per invertir-hi i molt, i d’això ja fa 35 anys. Van invertir en gent amb Graus d'estudis superiors, gent que aportés innovacions en el seu país per poder-les exportar després, aquí és on es veu com la revolució tecnològica aportarà més feina però a aquells més qualificats, amb més estudis. Una cosa semblant va passar a Xina ja fa molts anys, segons explica M.Castells en el seu llibre: “ Xina al 1430 tenia un munt d’invents per l’època en la què vivien, anaven força avançats, però la burocràcia ho va veure com un mal per la societat, es temien les revoltes dels ciutadans i ho van frenar, us imagineu com seria Xina ara???” Amb això també tenim un exemple claríssim de l’estatisme (on el control de l’excedent el té l’Estat) i de la societat dual, on les diferències entre gent amb estudis i sense estudis cada cop s'eccentua més a l'hora d'accedir al món laboral.

En segon lloc, la societat de la informació, on tothom té accés a aquesta informació i al coneixement i que, per un altre costat, també fa molt més gran la diferenciació dels qui encara no la tenen. Aquesta societat és en la que estem immersos ara mateix, hem de ser conscients que les noves tecnologies ja són el pa de cada dia, el plat que cada dia ens posen a taula i de les que hem d'aprendre molt, sobretot en el terreny educatiu per poder avançar, per fer una societat més innovadora i més crítica amb tot el que té davant. Aprendre per conèixer, per saber diferenciar allò que és útil del que no ho és i aprendre a utilitzar i a recorre a tots els recursos que les noves tecnologies ens brinda per tal de dur a terme les polítiques educatives en les que ens trobem. Com deia Castells en la roda de premsa: " si els alumnes/as tenen internet i l'escola també, que no quedi només en què en tenen, sinó que s'uneixin"!

Motivar als alumnes/as per tal que obtinguin coneixement i per tenir ganes de obtindre'l és evident que és la nostra feina , però les polítiques educatives i les reformes han de ser des de la nostra posició, a peu d'aula, i no des dels despatxos!